LA CRÒNICA – Primera Diada de Can Minyó
Segona crònica en un dia… últimament vaig a packs, com aquell qui va a comprar birres al canmaitanquis! Sort que aquesta vegada ens han posat carn a la graiella i ens ho podem passar millor que a les últimes (començava estar fart de redactar cròniques sense xixa).
Aquest passat diumenge 22 de setembre vam desplaçar-nos fins a Santa Cristina d’Aro en motiu de la nova diada que s’han tret de la màniga els bons amics dels Minyons: la diada de Can Minyó! Però tot té una explicació i en aquest cas es tractava de la inauguració del seu nou local!!! Motiu de pes, sens dubte!!!
Doncs bé, vam arribar a puestu amb prou temps per anar a treure el nas al nou cau dels Minyons i estrenar el lavabo mentre la resta venia en cercavila – tenim una edat per fer llargues caminades, ja… – i ens vam disposar a començar amb la jornada. Per sort – i això és sempre d’agrair –, vam fer l’antítesi a la diada de colles locals de la Mercè: érem Minyons i Esperxats!
Com sempre, començarem amb la diada dels de la camisa verd poma! Van entrar a plaça… Bo, crec que es van guanyar ser la cirereta del pastís. Per tant, començarem per nosaltres. Les exigències no eren poques… el jefe ens havia exigit un 5d6 abans d’acabar el setembre per tirar endavant els objectius que passegen pel seu cap – recordeu aquelles animacions del moviment de partícules d’una matèria segons l’estat d’aquesta? Sòlid quasi no tenien espai, el líquid més i més moviment i el gas era una fiesta? Doncs en el seu cap, les idees no tenen espai, però són com un pogo quan els concerts de punk eren reals! –. Doncs bé, hem decidit anomenar aquesta diada la Diada d’un pis més i una agulla menys…
Com ja è costum aquesta temporada, vam entrar a plaça amb un pilar de quatre. A primera ronda de castells vam descarregar un 5d6 – avorrit, avorrit, avorrit… això ens queda petit –.
A segona ronda vam fer l’enèssim tres de sis amb agulla que, tot i fer-li canvis in extremis a l’agulla no els vam ni notar… – avorrit, avorrit, avorrit… això ens queda petit i l’agulla em punxa el dit –.
A tercera ronda vam descarregar un altre quatre de sis que, tot i reclamar un pis més, ens va fer lluitar més de l’esperat ja que va acabar ben rebregat, però res dolent per anar polint treballs i cortint al personal!
Vam sortir de plaça amb un bonic pilar de quatre a la porta del local.
Doncs bé, amants dels castells, de l’èpica, la màgia, amics de Jordi Robirosa i amants de les seves frases cèlebres com “inversemlant” o “no ens calia sinó això” el vostre lloc diumenge era al local dels Minyons de Santa Cristina!
Com nosaltres, van entrar a plaça amb un pilar de quatre bonic, sense masses complicacions. Per començar la ronda de castells van fer un intent desmuntat de tres de sis que va anar perdent les mides amb la pujada dels més petits. En vistes d’això, van decidir posar-hi una agulla per lligar-ho tot més, però també va quedar en intent desmuntat, però a la tercera ronda van poder fer la novetat de la jornada: el 3d6a(ssegut). Tota l’agulla va acabar asseguda a les espatlles – evitant de forma inversemblant una caiguda – provocant les rises de tots els castellers i castelleres i la marabunda de gent que havia vingut a veure la diada. Finalment van poder descarregar un tres de sis amb pi – que no pas pilar ni agulla –.
A tot això, sens dubte la dada de la jornada va ser la primera posició en el rànquing de pica-piques postdiada aconseguida pels Minyons de Santa Cristina. Un servidor no es va poder quedar – què voleu que us digui, la carn amb salsa d’anxoves de casa els pares sempre pesa més –, però abans de partir vaig detectar una gran quantitat de plats plens d’embotit que, sense conèixer-ne la qualitat, sobrepassa a les bosses de patates, hummus i olives de les últimes diades. Avui parlaré amb en Quel per tenir un veredicte d’aquest pica-pica.
