LA CRÒNICA – ACTUACIÓ DIADA FINAL DE TEMPORADA VAILETS DE L’EMPORDÀ

Aquest passat diumenge 8 de Novembre actuàvem a Castelló d’Empúries en motiu de la diada de final de temporada de la colla local, els Vailets de l’Empordà. A part dels empordanesos també actuàvem amb els Castellers de Castelldefels (“castefa” pels amics).  La diada es presentava interessant sobretot perquè la colla local plantejava fer la millor actuació de la seva història i portava a plaça tres castellots de la gamma alta de set, fet que fins al moment no s’havia produït. L’inici de la diada estava programat per a dos quarts d’una (tot i que va començar a tres quarts). Obviarem el fet que s’endarrerís un quart d’hora, però el que no passarem per alt és que comencés a dos quarts d’una! A on s’és vist? Que després ens queixem perquè quan arriba l’hora de dinar no queda ningú a plaça mirant els castells. El tema és que els castellers i castelleres som persones que beuen i mengen de manera important i no podem tolerar acabar a dos quarts de quatre de la tarda, que amb l’estomac buit no es poden fer castells, i a més, aquesta és l’hora de la migdiada no fotem! Les diades haurien de començar molt més aviat i en acabar-la, anar a dinar i tot solucionat. No us ho prengueu gaire en serio Vailets, ja us anunciem que en aquestes cròniques ens encanta tocar la moral. Si haguéssim començat molt més d’hora, segurament ara mateix ens estaríem queixant perquè la gent de la colla en general és molt “fiestera” i els dissabtes els encanta anar de “parranda” i això de llevar-se d’hora és quelcom bastant complicat (sens dubte, utilitzem la segona i no primera persona del plural, que aquí ens en rentem les mans). En el fons tota aquesta “parrafada” l’hem fet per entretenir-vos una estona i fer temps ja que els castells van ser bastant avorridots i d’algun lloc o altre hem d’estirar el fil per què la crònica s’aguanti per algun costat.

Després de tanta tonteria ens posarem a explicar com van anar els castells, no fos cas que algú es llegeixi la crònica per saber com van anar els castells. Començarem pels Castellers de “Castefa” ( si, avui estem d’humor fàcil i ens prendrem la llibertat d’anomenar-los així). Doncs els de “castefa”, que per cert porten la camisa d’un groc “molón” una mica “xillón”, no en tenen prou amb això i creiem que tenen una costum una mica “estrambòtica” ja que tenen un barret d’un groc  fluorescent que es veu d’hores lluny, que se’l posa la persona que porta els castells. No sabem si ho fan perquè així la gent de la colla sap on és en tot moment la persona que dóna les ordres, o simplement és postureig. Tots els indicis ens porten a que s’acosta més a la segona opció.  Malgrat tenir aquesta grandíssima incertesa que no ens deixa viure, intentarem obviar-la i explicar com van anar els castells dels de ”castefa”. Van començar l’actuació amb un pilar de quatre, creiem que va anar bé ja que nosaltres estàvem fent un pilar de quatre de manera simultània, fet que ens impedeix descriure el pilar dels del groc “molón” una mica “xillón”. En primera ronda van descarregar un 3 de 6 amb agulla. El castell es va mostrar molt ferm en tot moment i es va descarregar sense cap problema, i l’agulla es va mostrar molt solvent. A destacar que l’agulla del castell era íntegrament femenina i a més, és d’aquelles agulles que la mires i dius ostres quina agulla més simpàtica. No us passa a vegades? A segona ronda van muntar el castell més complicat que portaven a plaça, la torre de sis. La van descarregar amb una destresa envejable, i gairebé no es va moure. Tot i això, ens van sorprendre un parell de detalls del castell. Primer de tot, tenim el dubte de si es tractava d’una torre de sis universitària ja que els dosos allò que dius ostres quines dosos més petites i joves, doncs la veritat és que no. A més, la canalla era molt petita, és per aquest motiu que el pom de dalt era si més no, visualment curiós. Ens van generar un altre dubte i és el fet que l’enxaneta fos més petita que l’acotxadora. Potser ho feien per donar emoció al castell ja que el castell anava tant sobrat que si no li posaven emoció per algun o altre costat era avorrit, avorrit. En tercera ronda van descarregar un 4 de 6, que en la tònica del 3 de 6 amb agulla, el tronc era íntegrament femení. A més, era un castell que tenia molt de joc, creiem que si ho haguessin volgut podien invertir els pisos de segones i terces. El castell es va mostrar molt solvent, malgrat perdre una mica les mides al pis de terces i haver-lo de treballar una mica més del desitjat. Van tancar l’actuació descarregant un bonic pilar de cinc, on ens va sorprendre la joventut del segon del castell. Ens va agradar molt compartir plaça amb els de “castefa”, eren una colla simpàtica.

Abans de començar a explicar els castells dels de la camisa blau cel, hem d’agrair-los profundament tot el material que ens han cedit per poder fer aquesta crònica. Sort en vam tenir dels tres castells dels empordanesos per poder veure castells una mica emocionants, perquè la resta van ser avorridíssims. Per no haver-hi no hi havia ni intents desmuntats, sort d’ells! I és que els de l’Empordà és van marcar una actuació envejable, a part de plantejar la millor actuació de la seva història i aconseguir-la, ho van fer de la millor manera, a través d’una èpica fóra de lloc. Aquell dia els sortia absolutament tot, no importava com estava el castell, es defensava i es descarregava. Dit això, intentarem explicar tant bé com podem l’execució dels castells blau cel d’aquest passat diumenge. Van iniciar l’actuació descarregant un pilar de quatre caminat que en alguns moments va trontollar una mica, però és va poder treballar i descarregar. Hem de confessar que aquest castell ens va fer patir molt, no pel fet de que anés a caure sinó perquè el van girar tantes vegades cap a un i altre costat que semblava que l’enxaneta es podia marejar i caure rodolant en qualsevol moment. Després del pilar caminat, contra tot pronòstic i fent una entrada semblant a les que ens tenen acostumats els Minyons de Terrassa, van decidir que el castell de sortida seria l’estrena històrica de la colla, en aquest cas, el 5 de 7. Després d’un peu desmuntat (bé, no sabem si l’hem d’anomenar peu desmuntat o mig peu desmuntat ja que els segons de la torre gairebé no havien pujat encara) va començar a pujar el castell. Aquest va anar pujant tremolós fins a l’entrada de la canalla. Just abans de les dues aletes el castell es va estabilitzar una mica fet que va facilitar el fet de seguir tirant endavant el castell. Després  de la primera aleta, els dosos del tres van patir una sotragada que van poder parar. Després de la segona aleta es va produir un fet que ens va sorprendre, no sabem si estava preparat o no, però deduïm que algú va donar una ordre al castell similar a les ordres que es donen quan es tanca una pinya, dient: “Torre preparada, torre dins”. De tal manera que la torre del cinc va entrar gairebé de forma literal al voltant de la rengla, fet que provocava que ens donés la impressió que estaven fent un quatre de set amb agulla. Bromes a part, descarregar un 5 de 7 a la primera no és tasca fàcil i els vailets el van descarregar de manera més que correcte. En segona ronda van plantar el 3 de 7 amb l’agulla. En primera instància el van desmuntar a la pujada de quartes ja que l’estructura no estava estable. El castell va tornar a pujar tremolós com el 5, i va ser sobretot a la descarregada que es va haver de treballar de manera important sobretot a l’alçada de terços i quartes, pisos que es van apropar molt a l’agulla. Després de baixar el tres, el pilar va salvar una sotragada i es va poder descarregar. Quan miràvem el pilar ens costava concentrar-nos en el castell en general, ja que ens resultava inevitable mirar el protector bucal de la terça, que s’ha de dir que cuidava tots els detalls ja que anava força conjuntada amb la camisa , ambdós eren de color blau. No sabem si el va comprar a la mateixa botiga que el barret groc fluorescent “molón” dels de “castefa”. Ara els castellers no en fem prou amb els pantalons, camisa i faixa, en aquest món tant efímer i tendenciós, s’han de cuidar absolutament tots els detalls. En tercera ronda, van apostar pel 4 de 7 amb agulla. Van muntar el castell i després que es col·loqués el pis de quartes es va veure que si hagués pujat gaire més amunt l’estructura tenia els minuts comptats.  Algun dels segons estava treballant de manera molt incòmode i en els pisos superiors les mides no eren les més idònies. Després de desmuntar-lo, van tornar a muntar la pinya instantàniament. Si fins al moment els dos castells s’havien hagut de treballar de manera important, en aquesta ocasió creiem que quedarem curts amb qualsevol dels objectius que escollim per descriure’l. El castell va anar pujant i a partir de la col·locada dels dosos aquest ja es va haver de treballar. Sobretot una de les rengles estava una mica entrada i la terça d’aquesta va fer de “superterça” de manera que semblava que podia arrencar el vol en qualsevol moment. A més, el quatre i el pilar es van anar barallant durant tota la descarregada. Després de salvar allò insalvable i aconseguir baixar el quatre contra tot pronòstic, es van permetre el luxe de salvar dos espetecs més durant la descarregada del pilar (tenim la teoria que el protector bucal de la terça també té la funció d’amulet). Va ser un castell absolutament increïble. Per tancar l’actuació van descarregar un bonic vano de 5, i seguidament 4 pilars de quatre.

Per últim, parlarem dels Esperxats de l’Estany. S’ha de dir que més que formar part de la crònica, aquest paràgraf el podríem utilitzar com un “estic indignat”, perquè el que vam fer a Castelló esperem no haver-ho de repetir en cap de les dues diades que ens resten per acabar la temporada. Us podeu creure que no vam fer cap intent desmuntat, ni cap castell èpic? (ni tant sols una mica). No en teníem prou amb tot plegat, que no vam tenir ni la decència de fer ni tant sols un peu desmuntat, un desastre vaja.

Dit això explicarem com va anar tot plegat. Vam començar l’actuació amb un bonic pilar de quatre.

12235054_846073465514396_1430768954924213355_n

Pilar de quatre descarregat dels Esperxats de l’Estany

En primer ronda, vam descarregar un 3 de 6 amb agulla molt parat. Només en algun moment, les terces del castell es van obrir una mica més del compte, però en general el castell es va mostrar impecable.

12233326_1235114146514440_393123706_n

Tres de sis amb agulla descarregat per part dels Esperxats de l’Estany

 En segona ronda, i després de jugar al tetris una estona amb la pinya del castell, ja que ens vam desplaçar a Castelló amb el que podríem anomenar una pinya clavada de quatre sis, vam muntar el castell. El castell presentava unes mides excel·lents, i es va descarregar fàcilment esdevenint gairebé una postal.

4 de 6

Quatre de sis descarregat pels Esperxats de l’Estany

 Ja en última ronda, vam descarregar un 3 de 6 que malgrat tancar-se una mica al pis de terces es va descarregar de manera molt còmode.

3 de 6

Tres de sis descarregat pels Esperxats de l’Estany

Finalment vam descarregar un pilar de quatre petit petitet i es va descarregar sobradament.

12218149_1235112496514605_1611507455_o

Pilar de quatre petit petitet descarregat pels Esperxats de l’Estany

Us n’heu adonat? Heu vist tot el que ens heu fet dir? Bonic, parat, impecable, mides excel·lents, una postal, còmode i sobradament. No us embafen tantes coses positives? La veritat és que així no podem continuar, les cròniques amb castells bonics i de bon fer  deixen de tenir sentit. Esperem que això no es torni a repetir i que tornem a l’essència de barraques o altres diades de l’estil, on els intents desmuntats i els castells portats al límit n’eren la tònica general. No us ho tindrem en compte perquè tots som humans i un mal dia el pot tenir tothom. Bé, ara ens toca dir que tot plegat es bastant una broma i que ja ens tocava fer una bona actuació on tot sortís rodat i a part de descarregar tots els castells, que aquests es mostressin molt solvents. Bàsicament ho fem perquè no volem que a ningú li agafi un infart llegint els nostres comentaris.

Per acabar volem felicitar a les dues colles, sobretot als Vailets de l’Empordà per assolir la millor actuació de la seva història. En general podem dir, que no podem marxar més contents de Castelló ja que vam fer una actuació per emmarcar. Esperem acabar igual de bé en les dues diades que falten per acabar aquesta temporada.

Estic indignat

Com pot ser que siguem els reis dels intents desmuntats, que tinguem grallers que toquen el tetris, que escalfem abans d’una actuació amb un tio pep i no s’ens hagi passat mai pel cap que la persona que canta el castell porti un barret fosforito! Doncs això,que m’indigno! I m’indigno a full! A veure si tornem a ser els Esperxats molons que algun dia hem sigut!

Estic indignat

Estic indignat perquè en tot el municipi no tenim cap plaça amb llambordes. M’explicaré: És sabut per tot el món casteller que una plaça amb llambordes és l’element fonamental per tal de veure castells èpics i arriscats com els de diumenge. Aquesta mena de castells, són construccions que moltes vegades depenen de la fortuna, d’un cop de sort que surtin bé o malament. Tot sovint es fa servir una comparació amb tirar una moneda a l’aire. El que passa és que, aquests castells són tan poc probables, que no es descarregarien ni amb una cara ni amb una creu. El que es necessita és un cop de màgia i que la moneda quedi de “canto”. És per això que una plaça amb llambordes fa pujar de manera abrupta la possibilitat que aquesta moneda fictícia es quedi de canto. En definitiva, tot i que no és la filosofia esperxada arriscar més del compte, veient tots els “cantos” que van aconseguir els vailets aquest diumenge, si tinguéssim una plaça d’aquestes característiques segur que podríem fer algun d’aquests castells tan “estupendos” que a vegades no ens atrevim a fer (molt prudentment, per altra banda, tot sigui dit!!!).

Estic indignat

On han quedat aquelles diades on marxàvem de plaça amb 2 castells, amb castells èpics, nois que s’acaba la temporada … No podem trencar el tarannà d’aquesta temporada, estic indignat.