LA CRÒNICA – Actuació Barraques
L’actuació de Barraques de Banyoles, aquella que feia dies, fins i tot mesos que havíem estat esperant, va arribar. Aquell dia on és indiferent el que hagis fet la nit abans, si et tocava tancar la barraca o si vas anar a dormir aviat però per nervis no ho podies fer. Però des del primer moment en què intentaves obrir un ull, ja hi pensaves. Tot es dramatitza, que si no trobo la faixa, que si quina mandra anar al dinar familiar si hi ha l’entrega de camises i vull arribar puntual, etc… Podríem estar molta estona parlant sobre el despertar de cadascú en aquest dia tant assenyalat per les persones que tenen un cor que blau verdeja bastant, però ho deixarem a l’aire perquè cadascú pensi com ho va viure. Havíem quedat a tres quarts de cinc, però minuts abans moltíssima gent ja estava allà. Algunes persones preparant els entrepans per després de l’actuació, els “speakers” fent els últims preparatius i la resta fent veure que no estaven nervioses parlant sobre els primers temes que els hi venien al cap. Després de tot això encetàvem els moments previs a l’actuació, i aquests començaven amb l’entrega de camises. Aquesta va ser molt emotiva ja que es van donar algunes camises que ens van fer caure la llagrimeta a més d’algun o alguna. A partir d’aquí, ja no hi havia marxa enrere, l’actuació que ens havíem plantejat, la més ambiciosa dels nostres gairebé tres anys d’història l’anàvem a fer.
La plaça mica en mica es va anar omplint, fins al punt que feia goig de veure. Minuts abans de les sis, vam començar amb el que teníem previst, i ho vam fer per la porta grossa. Vam fer-ho ballant i cantant “Lo Tio Pep” amb la rotllana més grossa que mai havíem fet i amb més entusiasme que mai. Si, la gent que encara no ho havia vist, encara es pregunta que carai vam fer i si allò era algun estirament rigorós. Doncs si, és l’únic i l’estirament més important que fem abans de cada actuació.
Ara si no? Expliquem què va passar o hi posem més palla? Doncs el dia ens va acompanyar, feia un sol que… Val, callem i ens hi posem!! Els Esperxats esteu frisant perquè expliquem els nostres castells, ho sabem. Però primer parlarem dels castells més normals i llavors ja parlarem de les falconades estranyes i poc ortodoxes. Començarem pels de Salt. Els Marrecs van iniciar l’actuació amb un bonic pilar de quatre caminat, castell que d’aquí uns dies haurà de pujar unes quantes escales ( són ven estranys aquests els Marrecs, mira que ja és díficil caminar un pilar amb un lloc planer i es compliquen la vida pujant escales). En la primera de les rondes de castells van descarregar un 3 de 8, aquest va pujar bastant ferm, tot i que va ser un pèl lent i una mica bellugadís. En segona ronda, van fer un intent desmuntat de 4 de 8. Quan la canalla gairebé estava a dalt no es va veure clar i es va tirar enrere. Just després van descarregar un lleuger 5 de 7 (abans havien fet un intent desmuntat) encarat per la Plaça del Vi on volen descarregar el primer 5 de 8 de la seva història. En ronda de repetició van descarregar un plàcid 4 de 7. Per tancar la seva actuació van descarregar dos pilars de cinc simultanis. Des d’aquí esperem que a la plaça del Vi puguin fer aquesta actuació tant ambiciosa que s’han plantejat!
Pel que fa a la Colla Castellera de Figueres, va iniciar l’actuació amb tres pilars de quatre simultanis. Just en el moment de fer l’aleta, es va fer un silenci d’incertesa a plaça ja que el toc que sonava era molt estrany. Després vam poder desxifrar que s’estava tocant el “moltes felicitats” ja que l’enxaneta del pilar del mig feia anys (FELICITATS ARNAU!). Van desmuntar primer els dos pilars del costat deixant el pilar de l’Arnau en solitari. En primera ronda es van plantejar un dels màxims castells actuals de la colla, el 4 de 7 amb agulla. Aquest va anar pujant, però quan la canalla estava amb els dosos, el pom va cedir i el castell va caure. Malauradament algunes persones van quedar tocades. A partir d’aquí els de Figueres es van haver de replantejar l’actuació. Malgrat això però, van saber aixecar-se com a bons Empordanesos que són i van descarregar tres castells amb molta solvència. Primer de tot, van descarregar una bonica torre de sis, qui sap si algun dia la podrem veure amb un pis més. En segona ronda, van descarregar un bonic 3 de 6 amb agulla. Ja en ronda de repetició van descarregar un 3 de 6 gairebé sense despentinar-se. Per acomiadar-se van descarregar dos pilars de quatre saludats. Des d’aquí els hi enviem molts ànims i esperem veure tres castells de set junts en una mateixa plaça i que els podeu celebrar com us mereixeu, no en dubtem gens perquè segurament ho veurem ben aviat!
Ens hi posem ja? S’ha de dir que no és cosa fàcil narrar aquesta actuació, ja m’enteneu (esperem estar a l’alçada). Entràvem de pilar caminat, el castell es va muntar a la primera i es va començar a camin… DESCARREGAT!! Ho reconeixem, veient que estava un xic més bellugadís del que ens hagués agradat vam decidir fer gala del conservadorisme que ens han acostumant els partits que ens governen, i vam utilitzar la dita que diu: “Mas valen unos metros en mano, que unos castelleres volando”. Fora bromes, aquest castell ens va servir per innovar, (com que en aquest dia no ho volíem fer prou) vam decidir que els pilars caminats es poden descarregar al mateix temps que s’intenten girar.
Després d’aquesta entrada triomfal amb totes les seves lletres, vam muntar la pinya del primer castell. Aquesta era el cinc de sis margarita (no és que li hàgim posat nom com si fos una mascota, sinó que el castell es diu així). El castell va anar pujant, les acotxadores es van col·locar i a partir d’aquí va començar l’espectacle. Els dosos van tenir complexa d’alçada i van decidir ajupir-se tots, els terços encara ballaven al ritme de les barraques, i la pinya estava que ja no sabia com posar-s’hi per apretar més. En resum, estava tant maco que vam dir saps què? No el baixem pas i com que havíem dit que el volíem fer margarita el farem així. No sabem com però el castell es va desmuntar i al mig d’aquest va quedar-hi el pilar. I sabeu què és el més fort de tot plegat? Que el vam descarregar!! Vam celebrar-ho poquet, com volíeu que el celebréssim si la gent tenia encara la boca oberta, pensant en com podíem haver fet descarregar aquell artefacte d’allò més abstracte?
Primer 5 de 6 margarita descarregat dels Esperxats de l’Estany
Primer 5 de 6 margaria descarregat amb en Mickey Mouse volant al darrere.
En segona ronda, ens havíem d’empassar tots la saliva perquè sabíem el que tocava, només una paraula, DESCARREGAR-LA. Aquella torre que ens havia caigut dues vegades feia un any al mateix lloc, aquella torre que ens havia tret de polleguera moltes vegades però que al mateix temps l’esperàvem amb totes les nostres forces. El castell va pujar molt ràpid i la canalla va ser finíssima. Després de l’aleta es va haver de treballar una mica, però el castell mantenia unes mides perfectes. Va ser en aquest moment, on havíem descarregat la primera torre de sis de la nostra història. Després d’això, la vam celebrar!!! Ai no que s’havien de muntar pinyes i la nit s’acostava!! Sabem que portàvem una dinàmica molt destructiva i amb molt d’humor, però entendreu que ens hàgim hagut de posar una mica tendres, és que estava prou maca per ser la primera. Què us penseu que als cronistes no ens agraden els castells èpics, ens encanten! Però si un castell està maco no hi podem fer res, resignar-nos a escriure un parell de ratlles amb males ganes i ja està. Si algú està patint que no ho faci perquè amb el que vindrà després se li passaran tots els mals.
Primera torre de sis descarregada dels Esperxats de l’Estany
A partir d’aquí ens vam relaxar, ja ho havíem fet tot. Havia estat la millor actuació de la nostra història! Ostres no.. faltava el sis!! Segur que havíem de fer tres castells a barraques?? Val, doncs farem tres castells. Després de tot plegat, faltava l’última falconada de la jornada. Perquè no en teníem prou, amb el cinc margarita ens vam créixer i vam dir saps què? Farem dos tresos, perquè volíem que hi participés molta gent. Però sabeu què va passar? Que no teníem prou pinya per fer-los al mateix temps. Doncs els ajuntem i a veure què passa!! I així va ser, cap amunt doncs!! Però quan el castell pujava no es va veure clar, normal!!!! No s’aguantava per enlloc!! Després d’això podríem haver decidit deixar-ho per una altra ocasió (o mai més) però sabeu que passa? Que els del Pla de l’estany som més tossuts “que el na a peu” i per aquí no hi passàvem! “Donde cave una falconada caven dos” que dirien por otras tierras! El castell ballava més que un dels inflables que hi havia a les fires del costat. Però ens vam acostumar al ritme de la ballaruga i el vam descarregar. Quan vam baixar, vam agraïr que la majoria del públic no fos casteller. Així vam poder sentir comentaris com: “Ai quin castell més maco que heu fet, feia goig de veure”.
Primer 6 de 6 descarregat dels Esperxats de l’Estany
Després d’això, venia un castell que ens feia moltíssima il·lusió. Aquest era el primer pilar de quatre femení de les esperxades. En aquest castell hi van participar les esperxades i les castelleres de les altres colles. A més, moltes dones de les altres no sabien que l’anaven a fer i els va encantar la idea (com no, aquí som “la hòstia amb patinet”). El vam descarregar i esperem que no sigui l’últim! Just després vam descarregar tres pilars de quatre. Va ser en aquest moment on van passar dues coses: d’una banda vam culminar la millor actuació de la nostra història, una actuació increïble. I de l’altra, “el me la tallo i em faig monja” (una juguesca on moltes de les persones de la colla hi van participar, on havien de dir què farien si descarregàvem tots els castells) ja era una realitat. A partir d’aquí tot el que va passar, el cronista no se’n vol fer càrrec, per tant com dirien els speakers: Salut, castells i Barraques!
Estic indignat
Estic indignada perquè la gent de la plaça (tan el públic com, sobretot, castellers) criticaven sense massa manies les veus de ressaca dels comentaristes.
Que no hem sigut mai joves?! Que no tenim festes majors, tots plegats, a casa nostra?!
Potser és cert que saltava una mica a la vista (o a l’oïda) que havien passat una nit més aviat llarga, però això no fa més que donar valor a l’esforç que estaven fent (almenys al meu entendre).
En fi, tampoc és que m’hagi fet enfadar molt i molt, però trobo que ens en podríem haver rigut d’una manera una mica més sana! Apuntem-nos-ho per la pròxima!
Estem molt contents que la gent es comenci a indignar però esperem que a partir d’ara encara ho feu molt més!! ESPERXATS INDIGNEM-NOS!!
