LA CRÒNICA – Actuació d’Aniversari
Havien passat tres mesos des de l’última diada i ja feia dies que al local es respirava un ambient nerviós que ens anunciava que, per fi, arribava la primera diada de l’any. En aquesta hi actuàvem: Els Minyons de Santa Cristina, els Castellers de Caldes (es fan dir escaldats i a més, la dessuadora és molt “molona”) i nosaltres, els Esperxats de l’Estany.
En els moments previs a la diada vam estar molt pendents del temps, ja que semblava que hauríem de fer els castells sota un paraigües. per sort el temps ens va acompanyar, deduïm que va ser degut a que volia fer gaudir a totes les persones que es trobaven a la Plaça Major d’un espectacle sense precedents en la història dels Esperxats, i gairebé dels castells en general. Una altra explicació la podem trobar en la hipòtesi que tenim des de fa temps; quan els Esperxats fem castells, no plou. Però aquesta última no tenim clar si la podem aplicar en aquesta diada, perquè fa de molt mal dir que puguem catalogar com a castells, les diferents construccions que vam anar oferint al llarg de la jornada.
Com podeu anar intuint, la crònica de cada colla no la farem en el mateix ordre que els castells de diumenge (és pur màrqueting, si parlem del 4 de 6 només començar, segurament poques persones acabaríeu de llegir la crònica). Ho farem per la distància de procedència i és per això, que començarem parlant dels Escaldats.
Van iniciar l’actuació amb dos pilars de quatre descarregats i es van permetre el luxe de girar-los i tot. Seguidament, ja en ronda de castells, van descarregar una torre de sis. Aquesta era molt lleugera i, segons fan córrer les males llengües, no es descarta posar-li un pis més algun dia de la vida. El castell es va mostrar bastant ferm tota l’estona, però en el moment de l’aleta i la baixada d’enxaneta van haver-hi dos espetecs que van saber-los parar còmodament. En segona ronda, van descarregar un 4 de 6 que es va mostrar molt ferm en tot moment. Ja per acabar, ens van oferir l’únic 5 de 6 de la jornada, castell que va tenir una petita sotragada a la segona aleta, però que estava impecable en tot moment. En ronda de pilars, van descarregar un pilar de 5 amb una seguretat i una fermesa espectaculars (més o menys com el d’Esperxats..). S’ha de dir que la quarta del castell, encara és hora que s’adoni que li va pujar una enxaneta perquè ni es va immutar.
Els Minyons de Santa Cristina (molt apreciats per tots i totes les Esperxades), van iniciar l’actuació amb l’elegància que els caracteritza descarregant un pilar de quatre caminat. Aquest es va mostrar tranquil en tota l’execució, però just abans de parar-lo va patir una petita sotragada. La ronda de castells la van inicar descarregant un plàcid 3 de 6. En segona ronda, van descarregar un 3 de 6 amb agulla sense masses complicacions. Ara bé, ens van voler demostrar que han après alguna cosa dels Esperxats. Ens van copiar una manera de fer els castells, que podríem anomenar “els acotxadors desembussats”. Segurament us acabeu de perdre de manera important però no patiu que ho contextualitzem. La història es remunta a les Barraques de Banyoles 2013, on els Esperxats descarregàvem per primera vegada un 4 de 6 amb agulla, el millor castell que havíem fet mai fins aquest diumenge. L’acotxadora no podia entrar a l’agulla, i una de les dosos, com si es trobés a la terrassa de casa seva, es va deixar anar, va doblegar lleugerament els peus i com si de desembussar un “WC” es tractés, va agafar l’acotxadora estirant cap amunt (com aquell qui agafa un sac de patates) i la va posar al seu lloc. Doncs això, és el que van fer els Minyons aquest diumenge, i no una vegada, sinó dues! Ens encanteu! Van tancar les rondes de castells descarregant un 4 de 6, també amb la mateixa metodologia que acabem de descriure. S’ha de dir, que era el primera de la seva història, i per molt que hàgim fet una micona de broma, el castell estava preciós. En ronda de pilars de sortida, van descarregar sense immutar-se, dos pilars de quatre.
Abans de començar ens agradaria dir que no podem garantir estar a l’alçada dels esdeveniments que vam protagonitzar els Esperxats aquest passat diumenge. La intenció hi serà, però enteneu que estem parlant d’una tasca dificilíssima, ja que davant de tals bestieses només podem fer servir l’expressió: “Una imatge val més que mil paraules”. per molt que intentem narrar-ho fil per randa, la realitat superarà la ficció sense dubtar-ho.
Després d’haver tret una mica de ferro a “l’assumpte” ja podem posar fil a l’agulla. Vam iniciar l’actuació amb tres pilars de quatre. Els tres van pujar molt ferms, però en la descarregada el pilar del mig, de cop, va decidir que volia anar més ràpid que els altres i va baixar pel dret. Ara bé, això té una explicació més que lògica. Us pensàveu que no ho veuríem? Doncs anàveu equivocades. Sabíem perfectament, que en l’última actuació de la temporada no vam mantejar aquell pilar a través del ritual que el cataloga automàticament com a “pilar desastre”. Aquest diumenge, quan ja l’estaven a punt de descarregar el van tirar de manera clara perquè al final de l’actuació les poguéssim mantejar (us perdonem, però perquè tothom en tenia moltes ganes que sinó…).
Tres pilars de quatre ( dos descarregats i el nostre estimadíssim pilar desastre carregat)
El castell escollit per realitzar en primera ronda va ser un 3 de 6. Teòricament, li vam dir 3 de 6 lleuger, perquè en un futur hi haurien d’anar tres persones a sota. Però a la pràctica, podem dir que lleuger, allò que dius ostres “ no pesa pas ben res aquest castell”, doncs no. El castell no va mostrar dificultats increïbles per descarregar-se, malgrat haver-se de treballar en algun moment. Ara bé, podem afirmar que va ser un castell on la pinya va vibrar de manera increïble. No en el sentit figurat de gaudir el castell, sinó en el sentit literal de l’expressió vibrar. Ja que a un dels segons, li tremolaven les cames d’una manera que semblava que en qualsevol moment podia enlairar-se direcció al planeta més proper.
Tres de sis descarregat pels Esperxats de l’Estany
En segona ronda, vam descarregar la segona torre de sis de la nostra història (“aplausus”). Aquesta es va haver de treballar força, sobretot a la descarregada ja que els terços del castell es van obrir bastant, fet que en va dificultar l’execució.
Torre de sis descarregada pels Esperxats de l’Estany
En tercera ronda….
FI
No cola no? Hem d’explicar el que vàrem fer? Segur? Penseu que tot el que expliquem a partir d’ara pot ferir la sensibilitat de moltes de vosaltres, sobretot les persones més amants i “frikis” dels castells. Això tampoc us fa tirar enrere? Doncs va, no ens quedarà més remei que explicar-ho. Abans però, hem de fer una petita introducció de la relació entre els 4 de 6 i els Esperxats. Aquesta mai ha estat fàcil, ja que trobaríem pocs quatres que s’hagin descarregat còmodament. De quatres n’hem fet de tots colors i fins al moment, la perla més estimada per nosaltres era el 4 de 6 amb agulla que hem esmentat fa un moment. Crèiem que aquell artefacte era insuperable, que mai més aconseguiríem fer res semblant, però anàvem equivocats. Us intentarem explicar els arguments que han ajudat a fer possible aquesta afirmació.
Fins al moment tot anava prou bé. Un tres de sis que va tremolar una mica, però que no va presentar cap problema. Una torre de sis treballada, però que no va anar més enllà del que es treballa en una torre. En general, prou bé. Però, va arribar el 4 de 6 (mec, mec, mec…)! Els segons van pujar sobre la pinya i aquesta es va tancar. Es va quadrar el castell, i quan les terces començaven a pujar i la primera nota de les gralles va sonar, el castell es va desmuntar. Si no ho recordàveu, hi va haver un intent desmuntat, segurament perquè la crònica encara pugui allargar més l’agonia i els que l’esteu llegint la pugueu maleir encara més (riure malèfic, uahaha).
Ara si, el moment ha arribat. Després del peu desmuntat (o l’intent desmuntant ja que les gralles van sonar) el castell es va anar muntant. Els segons es van col.locar sobre la pinya i les terces van pujar. A partir d’aquí el castell va anar pujant prou bé, els dosos es van posar al seu lloc, l’acotxadora es va col·locar i l’enxaneta va anar a fer les tres passes. L’aleta va tardar a arribar, però finalment aquesta es va fer i, a partir d’aquí, l’espectacle va estar assegurat. Una de les terces no estava còmode al castell i volia marxar, ho va intentar de totes les maneres possibles, però, en un principi, a la resta de terces la idea no els acabava d’agradar. Però finalment, després d’anar insistint, totes hi van estar d’acord i van decidir que preferien baixar abans que els dosos. Primer van intentar marxar com un cranc i tirar enrere, però no hi havia manera. En veure que això no donava els seus fruits van tenir una idea, fer el castell a peu coix, a veure si per fi podien marxar, i tampoc va donar resultat. En aquest moment, només quedaven les dosos del castell, i elles sí que volien baixar en l’ordre que tocava. Després d’una llarga discussió, les terces van decidir que ja els hi estava bé baixar de la manera que ho fan sempre i, en tot cas, un altre dia ja ho tornarien a provar. Dit això, es van col.locar bé, els dosos i les terces van baixar i malgrat pogués semblar impossible, el castell es va descarregar i l’eufòria va ser més exagerada que si haguéssim descarregat un 4 de 10. Va ser en aquest moment, en què vàrem escriure una nova pàgina en la història dels artefactes no catalogats com a castells, i que la definició d’aquests és tant complicada, que fins al moment, ningú s’ha atrevit a fer-la.
Com hem dit al principi de la crònica, una imatge val més que mil paraules! Però en aquest cas i perquè veieu que no ens hem inventat res del que hem explicat, podem dir que un vídeo val més que mil paraules!
Després de descarregar aquell castell, qualsevol cosa que ens trobéssim al davant l’hauríem trobat facilíssima. Per aquest motiu, el pilar de cinc que vam fer just després, malgrat haver-lo de treballar una mica a la descarregada, el vam poder fer sense problemes, ja que diumenge érem capaços de fer qualsevol cosa. D’aquesta manera, descarregàvem per segona vegada en la nostra història el pilar de cinc (“aplausus” altre cop). Just després vam descarregar dos pilars de quatre per tancar una brillant actuació, tractant-se de la primera de l’any.
Pilar de cinc descarregat pels Esperxats de l’Estany
Dos pilars de quatre descarregats pels Esperxats de l’Estany
En general, podem dir que marxem de l’actuació contents i enfadats a l’hora. D’una banda, hem començat la temporada de manera increïble, però de l’altra, ara què farem? En la primera actuació, ja tenim un pilar desastre i a més, la primera perla de la temporada que difícilment podrà ser superada. A partir d’ara, poques coses ens poden animar a seguir treballant, potser val més la pena que deixem la temporada aquí i l’any que ve ja hi tornarem. Però de fet, en el seu moment, també vam dir que superar el 4 de 6 amb agulla era gairebé impossible i ho hem aconseguit.
Esperxades, Esperxats… Si ens ho proposem ho podem fer, ens podem tornar a superar una vegada més. Ens queda tota la temporada per endavant, i, si treballem de valent, ho aconseguirem. Per tant, és important que no ens posem les piles, que anem poc als assaigs i sobretot, mai desmuntem un castell perquè sinó reduïm la possibilitat que aquest sigui èpic. Només així serà possible, però qui dubta de nosaltres? Que no recordeu el 3 de 6 amb agulla de Manresa que no s’aguantava per enlloc? No recordeu la primera torre de cinc, que qui li diu torre li diu pont? Que no recordeu l’antiga perla que crèiem no superar-la en la nostra història? Fins ara ho hem aconseguit; és cert que la dificultat ha augmentat, però el millor artefacte de la història dels castells es pot superar i només una colla ho pot fer!!
Per últim, volem agrair i a l’hora felicitar a les dues colles pel bon ambient que vam viure tant durant com després de la diada. Aquest “feeling” a tres bandes, esperem poder-lo tornar a sentir a plaça tan aviat com sigui possible. Molta sort per tota la temporada. Pel que fa als Minyons, molta sort pel vostre bateig que ja queda ben poc, esperem que quan ens tornem a trobar no ens enlluerneu gaire amb el flamant nou color de la camisa!
Estic indignat/da!
Avui tenim actuació, la primera de la temporada i jo que no he pogut dormir. I em podríeu dir que és lògic, els nervis, la tensió, la il·lusió de tornar a plaça, però no, res de tot això. Aquesta nit no he pogut dormir pensant en aquella veu melosa, tendra, suau, aquella veu que ja fa dies em treu la gana i la son. Una harmonia perfecta capaç d’adormir a un nadó o d’exaltar qualsevol oïda sensible.
Em vesteixo a corre-cuita, frisant per arribar a plaça i viure aquell moment tan esperat, tan desitjat i tan reticent a fer-se realitat.
Primera ronda; el pèl eriçat i les cames tremoloses. És ara el gran moment? És ara que em desfaré en un orgasme palpitant, quan senti “crosses dins”?
Oh, dolça veu! Poesia dels meus somnis! Abraça’m amb les tòniques i les àtones, sonoritza’m!
Però no.
Segona ronda, la torre. Deu ser una veu gelosa que es reserva per a aquest castell. Qui sinó podria musicar el cant d’aquesta pinya? La sang em bull i els ulls m’espurnegen.
Oh, dolça veu! Poesia dels meus somnis! Abraça’m amb les tòniques i les àtones, sonoritza’m!
Però no.
Tercera ronda; l’emoció es palpa a l’ambient, no perdo l’esperança, tot fa pensar en el gran moment. Amb la cua ben alta per no interferir en la melodia de cap mot, m’acosto a ell. Quan m’hagi cantat per primera vegada (Oh! sí! cantat!) podria fer veure que no l’he sentit. M’hi podria acostar encara una mica més i fer-li repetir el meu nom, a cau d’orella…I que el timpà em tremoli de plaer.
Oh, dolça veu! Poesia dels meus somnis! Abraça’m amb les tòniques i les àtones, sonoritza’m!
Però no. En Casals ha decidit que no, avui no canta pinyes.
Estic indignat/da!
Tothom sap que a nosaltres ens agrada fer una mica de gresca després de les diades. Per molts de nosaltres, una diada no acaba en el moment de fer l’últim castell. Bé, si que acaba, acaba de començar! Per aquest motiu sempre ens allarguem, però aquest diumenge a la tarda, el temps no ens va voler acompanyar, al contrari del matí. En aquest moment, volíem anar al local, però no hi vam poder anar. I per això, estic indignat, perquè tot i tenir un local que ens fa més que el fet i podem fer-hi forces coses, vam haver de traslladar el final de la diada a casa d’un casteller, de “cuyo nombre no quiero acordar-me”.
